Imatge gratuïta de pexels.com
No es pot entendre la història de la literatura sense el periodisme, ni molt menys el periodisme sense la influència de la literatura.
Des dels seus inicis com a gran mitjà de comunicació en el segle XVIII, el periodisme mantindrà una estreta relació amb la literatura i els seus protagonistes. Premsa i literatura caminaran agafades de la mà.
En el segle XVIII la premsa es converteix d'una banda en maquinària propagandística (de l'estat i dels poders religiosos) i, per un altre en punt de difusió de noves idees –algunes clandestines–. Es popularitzen certes publicacions periòdiques en forma de fullets, literatura popular,... i així naix la premsa periòdica.
El segle XIX la premsa ocupa un lloc preeminent en la difusió de l'ideari romàntic i de l'obra dels seus autors. En aquest segle destaca Mariano José de Larra que va començar com a crític teatral, i gràcies a la premsa va aconseguir les més altes cotes de la literatura periodística, amb articles que encara hui resulten d'actualitat, com el reconegut “Torne vosté demà”, publicat en El pobret Parlador el 14 de gener de 1833.
El periodisme espanyol de finals del XIX i principi del XX destaca per una considerable fusió entre premsa i literatura a causa d'una mescla de motius econòmics, de difusió a més públic i de col·laboració entre autors.
Amb les generacions del 98 i el 14, i encara la del 27, la preponderància de l'assaig es deu a aqueixa simbiosi entre periodista, articulista i escriptor.
En aquesta relació entre premsa i literatura hem d'esmentar el que es coneix com a "Nou periodisme". Sorgeix als EUA, en els anys 60 a partir de l'obra A sang freda de Truman Capote, Contemporàniament sorgeixen els textos periodístics de Tom Wolfe, que emprava recursos i tècnica de la novel·la per als seus articles i notícies.
El cronista dóna a conéixer uns fets perquè els ha viscuts des de dins i els compta des de la seua òptica personal. El seu punt de vista és totalment lliure i no pretén ser un observador imparcial que narra uns fets de forma desapassionada. En línies generals, els cronistes que formen part d'aquest corrent porten a terme una exhaustiva investigació periodística i el relat final presenta un to literari similar al de la novel·la tradicional.
